Us faig cinc cèntims del què passa. Bàsicament del dilema que tinc al cap.

La possibilitat de canviar d’aires, de modificar la meva manera de viure tal i com la visc ara. Ho heu fet algun cop? heu canviat tant que us fa por pensar què hi ha més enllà del que ja coneixes tant bé?
La feina és important i molt, però no ha de ser la única cosa que tinguis a fer a la vida. I per mi no és pas la única cosa, però si que forma part de moltes parts del meu cos, de la meva ment (i sinó fos així ja fa temps que la cosa no hagués arribat a enlloc). I el què faig i com ho faig és tant important que qualsevol canvi cal pensar-lo amb totes les neurones del cap.

El cabàs. Aquest és el tema. I la seva continuïtat. Aquesta és la qüestió. Seguir sola o acompanyada davant del vago de mando. Seguir sola o acompanyada, i acompanyada de depèn qui….
Com seguir? igual que ara o diferent. Cap endavant, cap als costat, mirant altres horitzons….
S’obren totes les preguntes possibles, i cada un té la seva pròpia resposta. I tothom hi diu la seva… I al final la qüestió bàsica és què vull fer jo i com. Però no és tant fàcil. Igual que estem ara no puc seguir, i sola amb tota la feina tampoc. Necessito ajuda, però de quina mena? qui o què? I si ho deixem córrer, i tanquem la persiana definitivament, què faré jo? a quines portes trucaré i com ho faré…. (sobretot ara en època de crisi, o no…)

Aquesta és la qüestió….. i mai he estat tant d’acord amb Hamlet!