Ahir va manar al cine, i d’això en feia forces dies que no ho fèiem!!!!
Vam anar a veure la última de James Bond i em va agradar.
Gairebé dues hores d’aventures, persecucions i acció en estat pur. Moviment de càmera, enquadraments impossibles, tot al servei de l’acció i l’adrenalina. Però fet amb gust.
Bond no para quiet, vam comptabilitzar tantes persecucions i amb tants mitjans de transport possibles que sembla que aquest bond té més corda que qualsevol dels anteriors, amb cotxe, volant, amb barca, corrent….
Un petit toc a la nostàlgia dels més fans de la saga amb la noia recoberta (no d’or com a Goldfinger) sinó de petroli, l’últim déu a la terra, el poder per a les gran nacions, i el que fa trontollar l’economia. I part del problema a la pel·lícula.
La història passa a Bolívia principalment (tot i que volta per altres països, Àustria, Rússia, Roma,). L’aventura recau en un dolent, molt dolent, com tots els dolents de Bond, que enganya al poble fent creure que pensa en el futur del planeta, quan senzillament el que vol és controlar una eina tant o més poderosa que el petroli: l’aigua.
I amb imatges contrastades d’una Bolívia pobre i deixada, sense aigua, amb una de luxosa i sofisticada. L’únic tret pròpiament marca de la casa Bond és el canvi d’hotel que fa el protagonista a la ciutat de La Paz. El gran agent 007 no vol fer estada a un cutre i penós hotel, per tal de passa desapercebut. Ell ho ha de fer en un hotel de luxe.
De fet aquesta és de les poques vegades que aquest Bond-Craig deixa de ser ell per ser igual que els altres Bond que han aparegut a la pantalla. Perquè aquest Bond és diferent, i m’agrada aquesta diferència. A banda de les aventures, les persecucions, i les noies (que aquí també hi són) tal i com ja vam veure a Casino Royal, James Bond s’ha transformat en un ésser humà, un ésser que ha estimat, i que li dol la pèrdua, un ésser que quan es baralla pateix, sua, sagna i s’embruta, i pot seguir minuts i minuts de pel•lícula amb la camisa plena de sang. En una altra episodi de la saga, hauria tardat un instant a canviar-se i enclenxinar-se altra cop per sortir guapo, atractiu i irresistible.
M’agrada aquest Bond per l’aire que té, per què sembla que no l’importa res ni ningú, però amb una vessant més real de la història: si tu et baralles, pots sortir ferit, si tu corres i et persegueixen, pots suar i embrutar-te i sobretot, si aconsegueixes la noia Bond, t’hi acabaràs enamorant (la de casino Royal, no la d’aquesta nova entrega).
I parlant de la noia Bond, tothom parla de la nova, la guapa Kirilenko, però queda clar qui és la noia Bond, qui és l’autèntica, i la que ocupa tota la pantalla tant gran com és: Judy Dench. I també m’agrada que aquesta sigui l’autèntica noia Bond, la més real de totes les que han aparagut durant vintipico pel·licules.
En definitiva, tot i ser l’agent més dur, missogin i encantador de la pantalla, la nova visió d’un Bond una mica més tendre, una mica més real, una mica més proper a la gent, té el seu encant. I el supera!