Ja hem tornat, i sembla que durant dos dies el món granollerí s’ha parat i s’en ha obert un altre: el dels pintxos, el de la sidra, el del “txuletón”, de la “tortilla de bacalo”, i del “xoriçillo”, que està per llepar-si els dits!

Les imatges (sota amenaça) no apareixeran enlloc. Ningú les veurà. Només aquells que hi érem podrem recordar-ho. I aquesta serà la millor manera, la millor foto. Formarà part de les nostres històries, dels nostres records, que repetirem aquí i allà, cada cop modificant part de la història. Perquè el temps ho transformarà tot en mite, i allà que era normal, es convertirà en fantàstic. I aquell plat, aquell pintxo, aquella gent, es convertiran en un imatge a la memòria, en un record inoblidable, el millor de tots els records.

I durarà tot el temps que tardarem a tornar-hi! I durant dies ho repetirem a tots aquells que no van venir amb nosaltres. A tots aquells que volem fer dentetes perquè s’apuntin la propera vegada i la colla sigui més gran i la festa més grossa.
A nosaltres no ens atura ni el fred, ni la calor, ni el vent, ni la pluja. Hi anirem! Nosaltres allà hi serem altre cop!

Repetim perquè ens agrada. I tant bon punt tornem a ser a la carretera ja tenim en ment el proper viatge que ens portarà cap a terres del nord. L’excusa és la visita, l’excusa és la sidra, l’excusa és la Cuchara. Però és la suma de totes elles que ens serveix per agafar la carretera i visitar la terra vestida de ferro, de poma i de festa.