Qualsevol excusa és bona per baixar a Barcelona i gaudir de l’art i la cultura de la ciutat comptal. I a mi m’encanta.
Combinarem música, musicals, art i modernisme: El resultat . és un concert dels millors musicals del cinema per la Royal Film Orquetsra al PALAU DE LA MÚSICA CATALANA.
No tenia present que enguany es celebraven els 100 anys de la mort de l’arquitecte del Palau, Lluís Domenech i Montaner, però ens va perfecte per anar de concert i veure i viure més enllà de les notes musicals, el sentiment que experimentes quan entres al Palau.
Un professor meu de la universitat ens explicava la línia ben fina que existeix entre la bellesa del modernisme, la exhaltació de la natura (flors, animals, colors, materials vius), i el kitsch més exultant de les mateixes flors, dels colors vius aplicats a l’arquitectura de principis del XX a Catalunya.
Aquesta exhuberància ara ens meravella, però hi va haver un temps que no era així, i de fet era altament criticada per ser massa naif, per semblar poc seriosa, venint de la freda i dura etapa realista de finals del XIX.
A nivell artístic s’havia passat de l’expressivitat, de la força de la natura violenta i intensa del romantissime, i de la realitat sincera i dura del realisme, a una obra més lleugera, més simple a ulls dels ciutadans de principis de segle.
Era un atreviment fer aquells esgrafiats, aquella barreja de colors, i de textures ceràmiques, però Domenech i Muntaner va demostrar, i també els altres arquitectes que ompliren Barcelona i Catalunya d’edificis modernistes, que aquest estil era un mitjà per reivindicar la cultura d’un país, i un estil que a la llarga amb el temps, esdevindria indesociable de la cultura catalana a ulls de la resta del món. I ho van aconseguir, perquè l’actualitat cultural, turística i econòmica de Catalunya, i Barcelona en particular, no seria la mateixa sense aquests edificis, i aquestes referències. 
I la visita segueix, omplint de notes les parets del Palau plenes de flors i voladures de colors, de cavalls encabritats, i de referències a les muses, a compositors i a directors de cors universals. Tot sota aquella claraboia de vidre que dóna llum i elegància a tot el conjunt de vitralls.
I més enllà, quants surts (o quan entres) del Palau, el segle XXI et ve a buscar de la mà de la gran escultura de la CARMELA de Jaume Plensa, que per voluntat veinal, va aconseguir quedar-se de manera permanent en aquest emplaçament tant significatiu.
Aquesta peça representa una nena que amb els ulls tancats, com tantes obres de Plensa, relament sembla que estigui escoltant la música que surt del Palau.
Un moment de reflexió, de pau, de tranquilitat, talment com si no notes les miles de persones que dia a dia passen davant d’ella, per escoltar la música produida al Palau, per fotografiar les cantonades impossibles de l’edifici, o per descansar d’un atrafagat dia de turisme barceloní, o per comprar un típic i tradicional caganer a la botiga del davant.
