L’autor de El Zoo d’en Pitus ja no hi és.

I això m’ha fet pensar que segurament és culpa d’aquest home, Sebastià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura.
I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer*.
Recordo haver-lo llegit d’una tirada durant una sola nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d’en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d’amics, d’aquells que n’hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.

Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!! Donaré les gràcies a l’autor d’aquesta història, i de tantes altres que també van acompanyades per la colla d’en Pitus, o pels Lacets que vivien fa milers d’anys a Catalunya.
Mireu si em va marcar que el meu primer gat es va dir Pitus per aquest llibre (quines coses!)

En fi, avui ja no hi és, però queda un llibre, un grapat de fulls relligats que aconsegueix, encara, emocionar a més d’un!
A mi em van emocionar!
Visca en Pitus!!!!!

* de fet els únics llibres que he llegit més d’un cop (i això vol dir que valen molt la pena) i llegits en diferents edats i moments de la vida són:
– el zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas
– el petit roure *no recordo el nom, però és alemanya
– l’ombre del vent Carlos Ruiz Safón
– los pilares de la tierra Ken Follet

Caldria fer un anàlisis del motiu pel quan han sigut aquests i no uns altres. La resposta és senzilla: són els que realment m’han emocionat!!!!!