T’aconsellen entrar sense cap pensament al cap, sense cap idea preconcebuda, i la idea és bona (impossible diria jo), però bona, per arribar net i pur davant una obra d’aquestes dimensions. Si és una peça tant gran, és millor no tenir res al cap i al cor, i deixar-se omplir per ella sola.
I així ho he fet, en la mesura del possible. I així he pujat les quatre escales del museu, i talment com un cant de sirena, la tela m’ha atrapat. No sé dir-vos exactament què, i potser és tot en general, però l’obra t’atrapa i et deixa embolicat entre la llum fosca, el color verd i el so penetrant. Tots els sentits estan oberts, tots els porus del cos estan apunt per trobar-se amb l’obra, per sentir, i si és possible, si i et dóna la opció, formar-ne part, ser un tros més de la tela.
El so hi ajuda, l’espai ho facilita, i la meva ment oberta ho permet.
I com sorgeix la idea? Tot va començar amb una idea, un projecte de fer quelcom al museu de la seva ciutat. Unes directrius clares: un espai físic i mental, amb un temps marcat i fixat per aconseguir quelcom que sigui, a primera vista, un punt i final d’una història de referències botàniques i vegetals de l’artista vinculat al Montseny.
Aquesta peça, com una finestra enorme que s’obra a un paisatge inventat, ens permet veure el resultat final d’un procés de creació documentat i enregistrat fins l’últim detall, que podem seguir i veure. L’artista ha establit una relació corporal amb la peça, l’ha hagut de treballar amb el cos i amb l’ànima. Les seves dimensions han obligat a treballar-hi més físicament que mai, movent-se per la tela, ballant a ritme de pinzell, pintura i experiència. I el resultat el tenim aquí davant, interpel·lant-nos amb força!
Nosaltres com a espectadors, què hi podem trobar? Què ens vol dir? Què hi hem de buscar? I si portes infants o adolescents a veure l’obra, què hi veuran?
Doncs veuran una pintura, una tècnica tant antiga com les pintures rupestres, però amb una textura, i en un espai, que ens atrapa i ens remet a una imatge tant potent com qualsevol medi audiovisual actual. I aquesta és una de les seves virtuts. Fer-nos arribar des del gest primigeni de la pintura sobre la tela, fins a l’expressió més intensa que ens obra la ment i la mirada.
I jo hi he vist un món intens de força i color, una peça que ha volgut submergir a l’espectador, igual que s’hi va submergir el mateix artista en el moment de realitzar-la.
He sortit del museu i la llum natural m’ha tornat a la realitat de la pandèmia, però a Granollers, a dins del museu, hi ha un petit espai, una finestra que obra portes a un món molt més enllà.