Quan l’art omple el carrer i allò que veus cada dia de sobte pren una altre perspectiva és quan l’art fa la seva feina, és quan té la seva utilitat.
Un diumenge qualsevol, sense massa sol, una primavera que es resisteix a fer-se veure, ha estat el moment ideal per compartir amb un grup de la Universitat Popular de Granollers una volta per la ciutat i gaudir de l’art que omple les seves parets.
Ha estat la 2a passejada al voltants dels murals de Granollers, i dir-vos que m’ha semblat curta i amb ganes de la 3a edició.
Perquè encara que no ho sembli a Granollers hem anat omplint els últims anys d’art al carrer, de parets pintades i de murs que parlen. Tant des de la administració oficial, com la privada i la lliure. I les tres són vàlides!!!!!
Hem començat a la paret del Pavelló d’Esports del carrer Girona on un gran mural de color i formes intenses ens obre un espai amagat i l’omple de força. L’exemple més clar que l’art pot obri, omplir i crear espais nous a la ciutat. Aquí hi trobem barrejat els colors de Miró sòlids i plans (negre, vermell, groc, blanc) i les seves formes rodones i quadrades que també ens remeten al Guernika de Picasso.
Hem trobat pel camí un mur al mateix carrer Girona que també ens diu coses…. I que per implicació popular ja no és un fet artístic, sinó que vol ser reivindicació del món que ens envolta, anivell polític i social, o fins i tot de la pròpia identitat.
Però seguim caminant fins a trobar l’obra de Núria Mora al carrer Ramon Llull en un mur que el pas del temps, el sol i la pròpia paret ha anat desmillorant la peça, i ens fa reflexionar què passa un cop es pinten aquestes parets. La voluntat de l’artista o del que hi ha fet l’encàrrec és qui ha de mantenir-ho viu, o deixar-ho al servei del temps i la temperatura?
En aquesta obra, cruïlla estratègica de la ciutat, trobem uns colors més suaus que l’anterior mural, uns degradats molt ben aconseguits que queden una mica deslluïts en un espai que pateix molt les inclemències del temps.
Seguim carrer enllà de camí el barri de Ponent i ens endinsem en un jardins que no són particulars, però la comunitat de veïns que hi viu s’ho la fet seu. El mural d’en Pau Farrell a través d’un procès d’elaboració i col·laboració amb els infants del barri, ha permès crear un mural integrador, participatiu i a més a més d’una gran bellesa. El món que ens envolta més enllà d’aquests jardins tancats el trobem pintat a la paret.
De camí al següent mural trobem de sobte, i a Granollers n’està ple, peces d’art urbà privades que omplen façanes de negocis que s’obren i es tanquen cada dia, i també iniciatives privades d’embellir amb caràcter de ciutat una senzilla i segurament avorrida entrada de pàrquing. Gràcies a l’acció del grafiter ja no ho és d’avorrida, i tots en podem gaudir.
Mirat des de lluny ens trobem la millor perspectiva per gaudir del mural de Cinta Vidal al carrer Catalunya, que ens colpeix i ens fa reflexionar sobre la sensació de refugi, sobre el que ens envolta quan estem atrapats, el què valorem i el què és necessari o no. Els colors, la façana de la casa, la sensació d’espiral ens ajuden a tenir aquest sentiment que l’artista ens ha volgut transmetre.
Ens dirigim a Can Jonch, la casa del Centre de Cultura per la Pau de Granollers on trobem un mural, també interior que ens veu poc des de l’exterior, però que ens explica a través de diverses escenes l’explosió, la ciutat i els habitants que van viure el bombardeig del maig del 38. És en aquest espai on millor s’ha d’explicar aquest fet!!! Amb pocs colors, però amb una visió global, ens fem una idea del camí que explica la història, la trama urbana de la ciutat, els nens, les famílies en imatges com si fossin fotos antigues, la bomba, l’explosió. Tot amb tres colors intensos, el groc, el marró i el negre, ens omplen la història.
I la última visita també és una història particular i l’hem escoltada en primera persona, de com es va originar el famós Saurus del bar El Mirallet. En aquest cas un artista de carrer va fer una pintada que va agradar molt als propietaris del local i després expressament li van demanar que tornes a fer-ne una altre, aquest cop més gran, tot i que com era a finals dels 80 calia fer-la a la nit, i sense que ningú el veies, era il·legal.
I la història no s’acaba, quan en voler renovar la façana de l’edifici, i el drac córrer el perill de desaparèixer, per petició popular i a través d’una campanya de suport ciutadà, es salva el Saurus de la desaparició, es renova, es retoca i així segueix viu 30 anys després.
L’art al carrer té aquestes coses, a vegades t’agrad o no, a vegades t’omple la paret de casa sense que ho vulguis, a vegades el temps ho desfà o ho magnifica, però tot és vàlid, i ara ja sabeu que a més a més a Granollers en podeu trobar a molts més llocs.
Granollers s’ens presenta com una ciutat grisa a vegades, però a vegades, també s’omple de colors, de parets pintades, d’art lliure obert a la ciutat. I cal fomentar-ho, valorar-ho i conèixer.