L’altra dia vaig llegir una entrevista molt encertada d’algú que relacionava directament l’art contemporani actual amb el què s’està fent a la petita pantalla, amb les sèries de televisió, i l’impacte que tenen a la nostra societat.
I és ben cert que l’impacte del que veiem a la petita pantalla és tant o més fort que el que devien viure la gent de les societats medievals, renaixentistes, barroques al mirar qualsevol quadre, qualsevol pintura de paret o obra arquitectònica.
Les sèries de televisió ens porten a nous mons, tant reals com ficticis, però sempre analitzen l’ésser humà des de molt punts de vista, sempre ens parlen de coses reals, de sentiments, de situacions que ens podem trobar en el nostre dia a dia.
N’hi ha que són més explicites i d’altres que utilitzen tècniques cinematogràfiques més recargolades per explicar-nos coses de la condició humana.
Però totes elles fan servir eines, com anys i segles enredera les feien servir per explicar la bíblia als illetrats, com a les esglésies romàniques, per ensenyar el poder al poble, com els patrons que apareixien als retrats renaixentistes, per mostrar-se a si mateix com les obres de les avantguardes pictòriques.
L’art ens serveix per comunicar-nos amb la resta del món, per donar-nos a conèixer, per explicar una història (sagrada o no), per demostrar que existim. I que són sinó les sèries de televisió.
Per això al llegir aquesta entrevista no puc fer res més que estar tranquil·la per no haver-me desviat massa del camí del que vaig estudiar.
