Acabo d’acabar el llibre que estava llegint, L’HOME QUE EXPLICAVA HISTÒRIES de Rabih Alameddine. Una barreja de passat, present i futur. Flashbacs constants que et transporten a la vida real i propera del contador d’històries tant típic i usual anys enredera, però que el protagonista decideix seguir a l’actualitat.

La història explica lligams familiars molt intensos, d’aquells que sense paraules s’etenen, d’aquells que tot hi se lluny, quan tornes a casa sembla que no hagis marxat mai. I això li passa a Ossama, el protagonista, que torna a casa per la malatia del pare, i barreja la seva pròpia història, de la seva familia, amb la del seu avi, l’autèntic heroi de les històries, i entremig els misteris d’aquest món àrab, barreja de pobles, de sentiments, de gent que s’estima i s’odia. I de gent que al llarg dels anys les seves vides s’han convertit en llegenda. I aquí hi són explicades amb dolçor.

“— El vostre avi va morir fa trenta anys, i aleshores ja no explicava contes.- El pare va fer una respiració ronca—. Déu meu, Ossama, que petit que eres aleshores!
En realitat, però, l’avi em va explicar rondalles fins al dia que
va morir. De fet, era un narrador, de cor i de professió. El pare
sempre va insistir que deixés d’omplir-me el cap amb llegendes
imaginàries, però mai no se’n va sortir.”