L’excusa de que el petit de casa hagi treballat Gaudi i el modernisme ens ha portat a visitar algunes grans obres del modernisme català a Barcelona el passat dijous, tot just iniciant les vacances de setmana santa.
Entremig de turistes de totes les nacionalitats, alguns atents als seus respectius guies turístics, altres mirant el rellotge o al mòbil, esperant marxar per anar a buscar el sol i la platja promesos, entremig d’ells, quatre catalans descobrint per primera, segona o vuitena vegada les meravelles de l’art català més universal: el modernisme.
Hem baixat a plaça Catalunya i xino xano cap a Passeig de gràcia, seguint les files de turistes amb poca roba i molta tecnologia a sobre. Hem parat a davant de la casa Lleó Morera de Domenech i Muntaner, la gran oblidada dins de l’Illa de la discòrdia. El fet que sigui un espai destinat a una botiga de luxe, i l’accès sigui limitat als turistes generalistes, fa que passem de llarg, nosaltres i la resta de vianants de Barcelona.
Ens aturem a la casa Ametller, per explicar quatre coses que als meus fills els hi farà gràcia, les A del cognom, esculpides en pedra en el gran finestral, la forma de tableta de xocolata de la façana, els capitells en forma de drac i de sant Jordi i el músic tocant la pandereta. I ens encaminem cap a dins, aquí si que hi podem accedir, fins a les escales nobles de marbre que guien cap a la planta superior on vivia la família de la casa. A la planta baixa, la casa ametller, els de les xocolates, han obert un petit bar per servir xocolata desfeta curulla de nata (mmmm)
Passadís de la planta noble de la Casa AMateller
Fa uns mesos vaig visitar la casa jo sola (sense nens) en motiu de la restauració del mobiliari, i dels teixits de la casa. Va ser una visita diferent, però molt interessant, que em va permetre entrar i descobrir la casa d’una família, els Amateller, que van comprar l’edifici i van demanar a Puig i Cadafalch que fes la remodelació a l’estil de l’època. La decoració de la casa, tant a la part d’accés com a la zona noble hi ha una gran influència mossàrab, en els vitralls i esgrafiats, i també d’inspiració medieval, en el treball de la pedra, per donar valor a l’origen català de la família.
La família Ametller va ser una gran col·leccionista, i amant de l’art, i la casa és un bon testimoni d’això. Era una casa amb electricitat i aigua corrent, era una cosa realment estranya per a l’època.
La unitat familiar que hi va viure eren pare i filla, Antoni i Teresa, i tots dos van ser grans viatgers i col·leccionistes d’art i de tot tipus d’objectes, que es troben exposats a la casa.
Casa Milà amb l’Escultura de Jaume Plensa
I al costat tenim la gran Casa Batlló, amb una gran cua de visitants a la porta. Però gaudim de la façana, del seu desenvolupament orgànic que ens porta històries de cavallers i princeses (el que els hi han explicat a la classe). Veiem la cua del drac, la finestra de la princesa (amb càmera de fotos per fer-se selfis incorporada), les balconades amb la cara de calavera, el trencadís que omple tota la façana, i el balcó principal, com una gran boca, plena de dents i ossos, del drac ferotge.
I a l’altra banda del carrer, la gran façana ondulada de la Casa Milà, la Pedrera, que s’obre ara a l’art de Jaume Plensa amb una gran cara blanca, que ens dóna la benvinguda just a l’entrada. Perquè en el seu interior trobem una exposició d’aquest escultor barceloní que dialoga amb l’obra de l’arquitecte més cèlebre. Des del carrer podem veure el terrat i les seves xemeneies en forma de guerrers musulmans, tot i que l’Otger parla de fantasmes (gràcies a Les Tres Bessones). Les balconades, els forjats, el trencadis, el joc de llums i els blocs de pedra, tot dóna forma al servei de l’arquitectura més naturalista creada per l’arquitecte: realment una una explosió de creativitat.
Seguim pujant el barri de Gràcia fins a trobar en un carreró estret la primera obra de Gaudí, la Casa Vicens, on es descobreix l’origen de la seva passió per la natura, i la voluntat de fer una obra que marqui un estil propi. Aquesta obra servirà (juntament amb el Capricho) per marcar el salt qualitatiu de l’arquitectura modernista, i d’art Nouveau a nivell europeu.
Casa Vicens de A. Gaudí
mo
El nostre recorregut gaudinià i modernista, avui acaba aqui, però el seguirem, ens queden encara moltes coses per veure i gaudir!