Diumenge vaig rebre un bany de realitat.

I sé que part de la meva gent ja fa dies que ha viscut altres situacions i esdeveniments que els han fet viure la veritat i els ha fet ser realistes. L’aniversari, els sopars, les vacances, la festa major, els aniversaris dels fills i les nétes, el casament.

Parlo de fer vida normal, de seguir el dia a dia, de anar passant els dies i els mesos, i d’anar passant les festes i les celebracions familiars sense por. Sense dolor. Amb una llàgrima amagada darrera les parpelles, que hi és però que no apareix. Aquest sentiment, un cor una mica tancat. Però al mateix temps, un moment per riure, per ser feliç, i perquè els any passen, la vida ens atropella, i no ens deixa pas.
I sort en tenim.

Ahir vaig veure gent que des del mes de maig que no havia tornat a veure, i tornar-los a trobar em va fer pensar-hi (com si no hi penses cada dia). Pensar que a partir d’ara serem els que serem, els que quedem. I que això no ens ha de fer sentir tristos, sinó ens ha de fer forts, i capaços de parlar-ne, d’explicar a la petita Ènia, celebrant el seu primer any, qui era el seu avi.

I no cal donar-hi més voltes, és així i punt. I qui dia passa, any empeny. I que per aquests dies més difícils, i per els dies que no ho són tant, és important tenir la teva gent a prop. Saber que trucaràs i que vindrem. Saber que demanaràs i t’ho donarem. Saber que necessitaràs i t’oferirem!