Mentre no trobi les meves pròpies paraules per dir el que sento, el que visc, el que penso, utilitzaré aquells que en saben més que jo, aquells a qui sovint, en altres ocasions, hi recorro per posar mots als sentiments més humans, més íntims, més sincers que tinc.

Evidentment són de Miquel Martí i Pol. I crec que a molts de nosaltres ens poden ajudar

“En plenitud” fragment:
Potser és massa aviat per parlar d’alegria
però mira com ja tot proclama
en veu molt alta el triomf de la bellesa
i pensa bé en el que això representa.

No vulguis mai defugir la gran crida
ni tinguis por de caminar pel bosc
a plena nit,
perquè només a tu correspon de fixar
en pedra de paraules el que has vist
i llegar-ho a tothom perquè sigui estimat.

“El vent del sud” (fragment):

I tanmateix la vida continua.

“Ara mateix” (fragment):

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la.

“Amagatall” fragment:
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

“miralls, sorpreses” fragment:

Alguna cosa lleu, i les paraules
per enriquir l’esclat de cada rosa,
que tot és en el mot, i el mot fa dòcil
i profund el silenci.

“Després” (fragment):

Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.

“Estenc la mà”:

Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.