Torno a endinsar-me al món fosc i ple d’ombres de l’obra de Carlos Ruiz Zafon amb l’esperança que no em decebi, i que m’ompli les estones de lectura de noves perspectives de la Barcelona dels anys 20.
Espero que no em falli, quan tothom diu que segones parts mai foren bones… Però les segones parts d’alguna cosa que ha estat fantàstica, tampoc pot ser tant dolenta, no?
Vaig llegir UN MÓN SENSE FI amb el ple coneixement que no seria el mateix que ELS PILARS DE LA TERRA, i era el mateix però no era el mateix, (the same but diferent, que diria el Sasko). I aquesta diferència i aquesta similitud és tant clara i forta que no em se definir si el llibre em va agradar o em va convèncer o em va deixar indiferent.
El problema és sempre les comparacions, i mai s’ha de comparar, mai has de veure un llibre enfrontat a l’altre. Tot i que tota la indústria els encara un contra l’altre per saber quin dels dos ha venut més.
El temps dirà a la llarga si m’ha agradat o no, i si m’ha convençut.
Tant un com l’altre són dels pocs llibres que he llegit dos cops, i no descarto una tercera vegada, tot i que els més irònics dirien que la 3a lectura ha estat UN MÓn SENSE FI i EL JOC DE L’ÀNGEL, i que per tant ja en portaré 3 de cada.
En fi, deixeu-me cabussar-me entre pàgines i histories fantàstiques, deixeu-me posar-me a la pell de personatges irreals però que la lletra i la paraula els han convertit en reals, en propers, en gent coneguda, en algú que voldria tenir a prop.
Obro la pàgina i m’hi poso!